Jocs de Lluna parla del joc de viure. Aquest joc que espera el protagonisme de la nit per despertar-se una vegada i una altra. Nits observades per unes llunes que gairebé mai no són les mateixes, acompanyant, amb la paleta de tonalitats de la seva llum que entra per un balcó, unes sensacions que, igual que aquella, tampoc ho són. Van passant per les diferents fases fins a la lluna plena dels sentits, per a claudicar en una fase nova o negre, esperant que tot torni a començar.

Alguns poemes són de subtil sensualitat i d’altres, de recolliment, tot això entre contínues fugides que acaben amb la lluna en el cove de les decepcions.

Tot el poemari travessa per diferents nits, així com per estats d’ànim molt diversos, amb alguns elements que es repeteixen: la llum de nit entrant per un balcó dibuixant contrallums a un cos de dona i als pensaments més íntims; els estels, els coloms, els gats, una pantalla, uns mobles; tot allò, observat per una lluna que, com el cor, transmuten les imatges i sensacions constantment.

El dia no arriba fins al darrer poema, en el que, malgrat conservar algun dels elements: els coloms, els gats, el cel, els sentiments íntims; escapa de la nit. És l’adeu d’un trajecte emocional per aquest passeig de més de cent nits amb els seus relats corresponents, on la sensualitat, el dolor i la renúncia, conviuen amb una paraula que, malgrat tot, el cor s’entesta a no comprometre.